La Col·lecció 2017-09-25T15:08:28+02:00

LA COL·LECCIÓ

La Col·lecció de Carrosses Fúnebres va ser inaugurada l’any 1970 pel Sr. Cristóbal Torra, llavors gerent del Servei Municipal de Pompes Fúnebres, i exposada al soterrani de la seu central de Cementiris de Barcelona, al Carrer Joan d’Àustria, 130 de Barcelona fins que al mes de juny de 2012 va ser traslladada a la nova instal·lació del Cementiri de Montjuïc.

La raó de ser d’aquest conjunt de peces de gran valor patrimonial rau en el fet que, quan es va preveure la concentració de tota l’activitat funerària en un sol edifici, es va haver de decidir què fer amb aquests vehicles que havien fet servei a la ciutat de Barcelona durant 90 anys i que ja estaven completament en desús a causa de l’evolució de la tècnica i l’aparició del cotxe a motor. La important decisió de conservar-les i reunir-les en un sol espai va significar la creació de la primera i única col·lecció de carrosses fúnebres que hi ha arreu d’Europa i que s’exposa públicament.

Cal dir, que la Col·lecció està formada per carrosses que procedeixen d’una empresa i els objectes aquí conservats no van ser adquirits com a peces de museu, sinó com a eines de treball. Per tant, es fa difícil datar-les, documentar la seva història i saber com es van adquirir.

Per entendre l’aparició de les Carrosses Fúnebres cal contextualitzar-nos i, per tant, remuntar-nos a finals del segle XVIII i principis del segle XIX, quan Barcelona era una ciutat emmurallada regida encara pels privilegis polítics de l’aristocràcia i pels dogmes i costums de l’església catòlica, però que ja mostrava clars signes de canvi.

L’activitat comercial i artesanal de la ciutat, impulsada pel creixement agrari de Catalunya i pel comerç directe amb Amèrica, creixia ràpidament juntament amb la seva població, el que significà un problema pel que feia als enterraments. Tradicionalment, l’enterrament dels difunts es feia, sobretot, als fossars parroquials situats al costat mateix de les esglésies i, per tant, a tocar també dels habitatges, botigues i tallers. El creixement demogràfic, doncs, posà una gran pressió en els fossars parroquials que no donaven a l’abast, el que provocava efluvis i gasos nocius, amenaçant greument la salut dels barcelonins.

Com a solució als problemes de salubritat que creaven els fossars parroquials, el llavors bisbe de Barcelona, Josep Climent i Avinent (1706- 1781), home de caràcter reformador i d’idees avançades, fundà, l’any 1775, amb el suport de les autoritats civils de la ciutat, el primer cementiri fora muralles, situat on actualment hi ha el cementiri de Poblenou. Aquest fet no va ser ben rebut pels barcelonins, els quals encara estaven aferrats als costums tradicionals cristians que havien organitzat la vida col·lectiva de la ciutat durant segles, i la creació del cementiri suposava tota una altra manera d’entendre els ritus funeraris i formes de fer establertes des de molt antic. Fou per aquest fet que el cementiri es va fer servir només com a ossera per a les exhumacions de restes humanes d’altres cementiris i per a l’enterrament dels pobres que morien a l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu. Posteriorment, a l’any 1813, va ser destruït per les forces napoleòniques durant la Guerra del Francès.

La Barcelona que sorgí després del conflicte bèl·lic fou ja una ciutat en plena transformació. El comerç colonial es trobava en un punt d’apogeu i les manufactures tradicionals donaven mostres d’una incipient industrialització. Les noves activitats econòmiques i la desaparició dels gremis van donar pas a noves formes de sociabilitat i a nous costums. Consegüentment, el creixement demogràfic i l’escassetat del sòl dins les muralles s’havien agreujat en aquells anys, i els problemes de salubritat dels fossars parroquials feien més urgent que mai la creació d’un cementiri fora ciutat.

El bisbe Sitjar, demostrant el poder polític que encara conservava l’església, decidí construir el cementiri als terrenys de propietat eclesiàstica on el bisbe Climent havia construït el primer cementiri general. L’arquitecte encarregat de construir el nou recinte funerari fou Antoni Ginesi, el qual tingué en compte el caràcter catòlic tradicional però també els nous grups de ciutadans i la Barcelona que estaven creant.

La situació dels fossars al costat de les parròquies havia garantit fins aquell moment la proximitat física dels familiars i de la comunitat de fidels amb els difunts. El nou recinte funerari, pel contrari, era a més d’un quilòmetre de la ciutat, a una mitja hora de distància a peu a través d’un espai tan deshabitat que fins i tot es van haver de prendre mesures per allunyar-hi els llops. Tot i el malestar dels barcelonins i les nombroses queixes i rumors sobre robatoris, s’hagueren d’acostumar a la distància del cementiri i adoptar definitivament nous hàbits i ritus funeraris. Una de les primeres novetats que introduí l’enterrament fora ciutat va ser l’aparició d’un nou ofici, el de portadors de difunts, que, a peu i amb uns baiards, eren els encarregats, en un primer moment, de traslladar les restes mortals fins el cementiri.

Aquest costum, però, canvià de nou l’any 1835, període de transformacions polítiques de caràcter progressista i revolucionari, quan el cementiri passà a mans municipals. Aleshores el nou alcalde, Josep Marià de Cabanes i d’Escofet, imposà l’obligació d’utilitzar carruatges per al trasllat de difunts des de la ciutat fins al cementiri i en prohibí el transport a peu. El rebuig va ser generalitzat i tan decidit que es produïren aldarulls als carrers el dia que es va fer el primer enterrament amb carruatge a la ciutat. Aquest primer cotxe funerari que arribà al cementiri del Poblenou sortí de la parròquia de Sant Cugat del Rec l’any 1836.

El trasllat dels difunts en carruatge que s’inicià a Barcelona aquell any és un exemple de l’incipient desenvolupament del transport urbà. Al llarg del segle la indústria del cotxe funerari anà creixent i adaptant-se a les necessitats i als costums sempre canviants de la ciutat. Els vehicles van anar incorporant avanços tècnics i adoptant els nous estils i gustos de la moda. Tot i això, els carruatges sempre van mantenir un alt grau d’estilització artística i densitat simbòlica, com demostra la magnífica col·lecció de les Carrosses Fúnebres de Barcelona. Aviat el luxe del cotxe funerari, acompanyat pel del taüt, es convertí en un dels símbols més significatius del poder polític i econòmic de les famílies i, per tant, passà a ser objecte d’atenció pública. El carruatge funerari esdevingué també, en el cas dels enterraments de personalitats o personatges populars, centre de manifestacions públiques de condol.

La Col·lecció de Carrosses Fúnebres disposa de 13 carrosses originals, entre les quals hi destaquen cinc pel seu valor artístic i per la seva representativitat cultural de l’època:

Gòtica: anomenada així per la seva ornamentació amb reminiscència gòtica, té una decoració pròpia de la moda de finals del segle XIX. El tret característic és el seu color morat, una tonalitat associada a la litúrgia en temps de Quaresma.

Grand Doumont: carrossa de màxim esplendor fúnebre i d’estil imperi, té el seu origen en el model creat pel duc francès Louis d’Aumont. Fou creada a París per la casa Cellini el segle XVIII. Als inicis del segle XIX, durant el regnat de Napoleó, va adoptar el tir amb sis cavalls. Es va utilitzar a Madrid amb enterraments tan populars com el del torero José Gómez Joselito, mort pel toro Bailaor al maig de 1920.

Imperial: construïda per enterraments de glòria, com el d’un emperador, aquesta carrossa suposava la culminació del luxe al servei de les vanitats. El seu darrer sepeli va ser el del alcalde Enrique Tierno Galván l’any 1986, motiu pel qual es va desplaçar a Madrid.

Estufa: Aquest nom es va aplicar al segle XVIII per designar els carruatges aristocràtics de més luxe, en què la caixa quedava tancada amb vidres grans i costosos. Construïda a Barcelona, va ser la carrossa més utilitzada als enterraments de grans prohoms com Santiago Rusiñol, Enric Prat de la Riba i el comte de Godó, durant les dècades de 1920 i 1930.

Cotxe Usual (Aranya): anomenada popularment Aranya, des de les primeres dècades del segle XIX va ser la més popular de les carrosses entre les classes menestrals i populars. Segons els cavalls que la conduïen, fins a 6, i en funció del teixit dels endolats, els guarniments i els afegits, es podia tornar més o menys luxosa.

Al mateix temps, hi ha el grup de les Carrosses Blanques, que tenen una simbologia molt precisa: el blanc era el color de la puresa, la fidelitat i de la innocència, per això aquests vehicles s’utilitzaven per transportar nens i dones solteres, perquè es considerava que aquest segment de la població enllaçava amb els valors atribuïts al color blanc. Dins d’aquest grup també s’hi poden veure reflectits els diferents grups socials als que anaven destinades.

Com succeeix actualment, en el passat les famílies solien llogar cotxes per poder seguir tota la comitiva funerària. En aquesta col·lecció podem trobar 6 vehicles d’acompanyament d’aquestes característiques que corresponen a diverses èpoques i que van estar en funcionament fins a mitjan segle XX. Cal dir que la simbologia funerària no és present en aquests vehicles, com sí ho és a les carrosses, perquè aquests vehicles no realitzaven exclusivament serveis funeraris, sinó que prestaven servei a altres sectors. Només el cotxe conegut popularment com la Viuda Negra era usat exclusivament en enterraments pel color negre de tots els elements que el composen.

Finalment i encara que la col·lecció s’anomeni de carrosses fúnebres, comptem amb 3 vehicles a motor que es van utilitzar en diverses èpoques. L’Hispano Suïssa i l’Studebaker van circular per la ciutat des de finals dels anys vint fins als anys quaranta del segle passat. Són models que destaquen per una decoració molt sòbria i pel color negre, a diferència de la decoració ostentosa de les carrosses. A més, comptem amb un Buick Riviera, un luxós vehicle americà, difícil d’importar en aquella època que a l’any 1976, arran de la crisi del petroli, va deixar de fer serveis i es va integrar a la col·lecció.

L’objectiu de la Col·lecció de Carrosses Fúnebres és mostrar els canvis que ha anat desenvolupant la Barcelona moderna i explicar els sepelis amb carrosses a la ciutat fins a l’aparició de l’automòbil i la seva progressiva desaparició.

Mitjançant les últimes tecnologies virtuals i a través d’una explicació coral, des de les personalitats més carismàtiques que reberen el darrer reconeixement de la ciutadania fins a les persones anònimes recordades per amics i familiars, els visitants es podran transportar del tot a la Barcelona neoclàssica de mitjan segle XIX i comprendre també la important evolució que patí Barcelona, des de la construcció del cementiri d’Antoni Ginesi al Poblenou, el 1819, fins a la gran Exposició Universal de Barcelona de 1929.

Al mateix temps, la Col·lecció promou el coneixement i la valoració del ritual funerari i de les carrosses, la seva tècnica i simbologia, a la vegada que tracta la mort d’una manera natural, propera i pedagògica.

Per acabar, també es pretén crear un encaix amb les magnífiques rutes culturals del cementiri de Montjuïc, amb les quals es pot acabar d’entendre la importància artística i cultural de la monumentalitat del període on les carrosses tingueren un clar protagonisme en el ritual funerari.